Caja Madrid

Caja Madrid és la T4, és Iberia, és l'Espanya més rància que ens puguem tots plegats imaginar. Dins d’aquest context Caja Madrid no és una empresa exclusivament ja que empra la seva posició econòmica per fer política comprant per exemple u 20% d'Iberia per garantir la seva espanyolitat i a instàncies d’una Esperanza Aguirre presumptament liberal. Crec que com a catalans hem de ser molt conscients de tot plegat i actuar amb conseqüència, evitem deixar-nos prendre el pèl una altra vegada més.

La persona, el més important

Abans d'ahir vaig assistir al casament de l'amic Alejandro, un casament a Polònia que em va deixar empremta. Es tracta d'un casament especial entre dues persones de cultures diferents que han fet tot el possible per la relació i aconseguir arribar al final, al matrimoni. Aquest és un aspecte clarament a destacar en una relació intercultural que ha estat a distància en diferents etapes. Una relació que comporta inevitablement fer renúncies per sobre de les habituals (e.g. viure en l'entorn d'un dels dos o crear-ne un de tercer). A part de tots aquests components que fan de la unió quelcom distint m’agradaria destacar el discurs del capellà durant la celebració de la cerimònia del matrimoni pròpiament dit. El capellà va destacar que no era important que l’Alejandro parlés x idiomes i hagués estudiat y carreres que el que era realment important és que fos persona amb a la transversalitat que aquesta afirmació comporta. Calia que com a parella se sabessin l’Aejandro a l’Ania i viceversa donar sense esperar res a canvi i tenint l’amor i l’estima com a clara guia dels seus actes. Poden semblar afirmacions banals o comunes ara bé a mi em van calar en una societat basada en el “yo quiero y yo tengo” clarament representada també aquell vespre al Palau Reial de Rydzyna.

Multes - St. Jordi - Plaça Catalunya

Sembla que l’Ajuntament de Barcelona ja no respecta res ni ningú, tampoc les tradicions com per Sant Jordi baixar a passejar per Les Rambles de Barcelona. Sembla clarament que el seu afany recaptador i punitiu arriba a límits clarament indesitjables i de dubtosa lògica racional.

Entenc que hi ha dies i lloc en què s’ha de fer la vista grossa i deixar gaudir els conciutadans de la festivitat. En aquest sentit St. Jordi i el centre de Barcelona compleixen aquests requisits i estacionar la motocicleta en una zona normalment prohibida però sense molestar als vianants no hauria de representar cap tipus de multa i més tenint en compte la impossibilitat d’estacionar en cap altre lloc. Ara bé no és així i en puc donar fe ja que vaig ser com molts d’altres, víctima d’aquesta broma de mal gust de la nostra estimada administració local.

A nivell general penso que és moment que la societat en general engegui un debat sobre les multes de trànsit ja que en un moment de crisi com l’actual els imports que s’apliquen són desmesurats i m’atreviria a dir perversament desmesurats. Quina és la funció de les multes? M’agradaria pensar que evitar que es cometin les infraccions una altra vegada, ara bé sembla que les raons són merament recaptadores. Penso que multes de l’ordre de 300, 150, 100 Euros són sobredimensionades i amb imports dividits per 2 l’efecte seria el mateix, sempre hi quan la idea sigui evitar noves infraccions, si us plau permeteu-me posar-ho en dubte...

A la platja plovent

D'aquí uns minuts em venen a buscar i anirem cap a la platja, es planteja un cap de setmana mogudet a nivell meteorològic però de ben segur seran uns bons dies. M’he alliberat de les obligacions estudis/feina i espero que predomini el còctel relax més festeta. La veritat és que aquesta Setmana Santa em feia tanta falta, un descans si us plau!! Sense grans expectatives segur que seran uns dies magnífics i després una rentrée com cal energètica, amunt i avall. La crisi no podrà amb mi!!

Balanç eleccions a Euskadi

Penso que el resultat de les eleccions a Euskadi és una gran oportunitat per obrir els ulls d’una vegada. Espanya és, Catalunya i Euskadi potser seran. És sorprenent veure com partits que són totalment contraposats es posen d’acord a l’hora d’intentar homogeneïtzar a Espanya i veure si assoleixen el què Franco no va aconseguir. Ara ja tenim un mapa d’Espanya plenament en blau i vermell i es pot començar a treballar amb una pluja fina per mirar d’atenuar en un inici i eradicar finalment les diferències culturals. Lemes de l'estil "si tu no vas ellos vuelven" ara no serien possibles ja que els que haurien de tornar i els què ho són i volen continuar són el mateix, espanyols.

Montilla sí Obama no

No pretenc amb aquest article exalçar al malauradament president actual del nostre país ara bé vull posar de manifest el miracle social que representa i sobretot contraposat amb el màrketing que s’intenta fer per aquest fet en el cas d'Obama. Obama no és negre sinó que mulat i a més a més és advocat per una de les universitats més prestigioses de EUA. No és això cap problema però el que molesta és que s'intenti vendre una cosa que no és. Obama potser serà un gran president però a mi em sap força greu que s’hagi parcialment enganyat la opinió pública. Tornant a casa nostra i deixant de banda ja al Sr. Montilla, tenim clarament que durant els últims anys al nostre país l’ascensor social ha estat una clara realitat permetent a la gent amb esforç i treball millorar la seva posició social. El "milagro español" dels anys daurats de l’economia de l'Estat s’ha traslladat al carrer, cotxes luxosos i segones residències no són una realitat rara avis. Casa nostra ha estat doncs una zona d’oportunitats en contra del que molta gent pensa molt per sobre que per exemple els EUA. Veurem que ens depara la crisi actual i si continuem en la mateixa línia, jo no hi confio gens ni mica, to be continued.

Estimar, definitivament voler i aprendre'n

L'altre dia em feien una reflexió al respecte i em vaig adonar amb perplexitat que portava temps enganyat o si més no sense fer l'approach adequat al l'assumpte. Per estimar cal voler-ho ara bé no només això ja que cal, i és infinitament important, aprendre a fer-ho. Aquest aprendre té la subjectivitat que a cada persona cal estimar-la amb matisos diferents (família, amics, parella ...). De ben segur el que comento és una obvietat ara jo penso que de tant en tant cal que mirem de tenir presents aquest tipus d'idees per fer la nostra vida i la de les que ens envolten més fàcil i plaent.

Un trajecte en tren dur, dur, dur

Abans de fer ús de la línia de tren Barcelona-Puigcerdà cal que algú prengui paciència per poder suportar més de 3 hores de trajecte a les que normalment cal afegir algun retard. Essent conscient d'aquest fet vaig aventurar-me el cap de setmana passat a reviure l'experiència i vaig decidir pujar a la Cerdanya en tren. Tenia present que el tren aniria força ple i de fet per poder seure vaig haver d'optar per un dels darrers vagons tot i saber que a Vic hauria de fer el canvi a un vagó davanter. La meva primera impressió va ser de certa sorpresa positiva al veure que els vagons eren els de Rodalies estàndard, és a dir els vells, però d'aspecte net i molt respectable.

El trajecte va començar sense problema i va ser quan portava uns 45 minuts i ja estava a punt d'entrar a Osona que vaig començar a sentir la duresa i la incomfortabilitat dels seients en els que estava assegut. En una primera instància vaig pensar que al arribar a Vic i canviar als vagons davanters tot tornaria a ser com havia estat en el passat i podria descansar durant les dos hores restants de viatge amb aquells vagons antics amb butaques blaves, brutes, molt velles, però molt còmodes. Malauradament al arribar a Vic els meus pitjors temors es van fer realitat i em quedaven dues hores de tren amb uns seients dissenyats, concebuts per a trajectes de Rodalies.

És vergonyós tot el que passa amb aquesta línia de tren i sembla que les autoritats s'inhibeixen d'una forma escandalosa. Demano a tots els polítics que pugen a la Cerdanya que facin l'exercici d'agafar el tren un dia i que s'adonin dels dolors d'esquena que en genera el seu ús. No pot ser que algú decideixi impunement d'emprar uns vagons concebuts per a la curta distància per fer trajectes de 3 hores i que no es plantegi els grans inconvenients pels usuaris.

Yes we can

Alegria, il·lusió, esperança, canvi idees o conceptes amb una connotació positiva que tinc intenció d’aplicar en la meva vida diària. Obama ha sabut transmetre aquestes idees aprofitant la voluntat de canvi impulsada per una crisi monumental, se n’ha definitivament sortit. Jo en el meu entorn estic decidit a prendre nota de la lliçó i irradiaré positivitat a dojo a partir d’ara, de fet no hi ha cap motiu per no fer-ho.

Demostrar, demostrar, demostrar

Perquè algú tingui confiança en un projecte cal demostrar-ho, coherència i persistència. Aquest fet és aplicable a múltiples facetes de la vida des del que és personal passant per professional i polític. El país viu moments de crisi i ara necessitem que el nostre govern ens governi les vides més que mai, ens guiï. No m’estic referint amb aquesta tutela que es minvi la llibertat personal de fer i desfer sinó que es doni llum per exemple a un dia gris i fosc com avui.

No a ZP una obligació moral, una qüestió de coherència

Estic content molt content de veure que CIU està aprenent a dir no, no a la mentida, no a l'engany i no al fet de no tenir paraula. D'altra banda, el fet que sigui en Duran que ho hagi dut a terme també m'enllogulleix, una persona que se l'ha criticada públicament per les seves lícites aspiracions polítiques i ambicions. CIU està demostrant amb en Duran davant que es pot ser coherent un valor malauradament manca cada dia més en la política del nostre país. Per primera vegada com a independentista amb fervor estic plenament convençut que CIU ha pres una bona decisió en política d'estat i ha abandonat el peix al cove amb un rèdit futur que de ben segur serà més elevat.

En paral·lel espero que la decisió dels altres membres de GALEUSCAT i en especial del PNB serveixi per despertar d'una vegada del inútil sentiment d'agermanament amb el poble basc. L'aliança de nacionalistes a Espanya demostra una altra vegada la seva inefectivitat i ens desvetlla la nostra soledat en la lluita pel fet nacional català. Espero que l'experiència a Europa i ara dins mateix de l'Estat Espanyol ens faci conscients que el nostre problema l'hem de solucionar nosaltres a dins de casa i que des de fora es farà ben poc per la nostra causa. "La independència no es demana, es pren" (Montserrat Nebrera, 13/10/08)

Pastanaga i no garrotada, Andreu Mas-Colell, 01/10/08

M'agrada aquesta frase i a més a més la subscric 100%. Crec que hi ha paraules com incentivar i promoure que són francament més agradables i efectives que obligar i imposar. Penso que nostra essència fa que hom tingui un rendiment més elevat quan impera la llibertat i el dret a decidir. Hi ha un concepte en anglès que m'agrada força que és l'empowerment que defineix a la perfecció al que m'estic referint a l'àmbit laboral (la responsabilitat superior en un treballador el fa millor en la seva feina tot implicant-lo més intensament en la mateixa). Siguem doncs atrevits tots plegats i deixem crèixer a la gent que ens envolta sigui on sigui.

Temps al temps

Hi ha moments en la vida que aquesta frase que poso per títol t'ha de guiar en la teva conducta o presa de decisions. No és fàcil encarar situacions personals i encara menys quan hi ha terceres persones involucrades ara bé el temps sempre t'acaba deixant clar cap on anar. Aquests dies he tingut l'ocasió de viure i sentir explicar situacions complexes, enrevessades ara bé tinc la certesa que deixant reposar les coses seré i serà tothom capaç de trobar la millor solució possible per encarar un futur d'èxit per tots aquells/es que m'aprecio i estimo.

SACYR y el futur de Catalunya

Ahir llegint el diari em vaig adonar que arriben temps bons per a Catalunya o com a mínim temps que poden ser bons per a Catalunya. Madrid i la seva opulència s'estan desinflant amb la crisi tal com demostra la situació de SACYR d'una gran constructora consumida pels deutes. La ciutat de la banca del sud d'Europa està pagant la crisi més que d'altres i això només pot ser una bona oportunitat pel nostre país. Sempre he pensat que el dret a decidir va lligat al poder econòmic, poder per fer i desfer. Ara és el moment que l'establishment català tregui les dents afilades i sinó va poder ser amb Endesa que ho sigui ara amb Repsol YPF, que n'aprenguin!

I'll be back soon

Tinc moltíssimes coses a escriure i penso tornar amb força després d'uns mesos d'inacció.

Lamar de rico, restaurante, Alicante

Com disfruto quan menjo bé. Disfruto en un primer instant per la composició del plat que no sempre coincideix amb el que un esperava al haver-lo escollit però és ben cert que és vital també aquest punt a l'hora de començar un bon àpat. Aquest vespre, per segona vegada en dos dies, m'he donat el plaer aquest restaurant del Carrer Castaños 16; sense massa gana i amb la voluntat de menjar poc i sa. Per començar m'he regalat una amanida d'espinacs crus, parmesà tallat de forma fina, pinyons, taronja, panses ... quina delícia, quina delícia poder menjar sense omplir la panxa de forma copiosa i donant a l’estomac un clar descans. Tot seguit he passat ja als postres i he preguntat al cambrer, sempre d'un tracte esplèndid, què tenia de lleuger per oferir-me. M'ha clarament orientat a un postre de fruita talladeta a dauets en el qual l’excés consistia en acompanyar-ho d'una boleta de gelat tot recollidet dins d'una galeteta que feina de bol. Boníssim és el que sense cap dubte puc afirmar, un toc llaminer a un sopar auster. Per acabar se m’ha preguntat si volia cafè i com sempre he transmès un no per resposta després se m’ha demanat si volia per contra alguna infusió i m’he aventurat a comandar un te verd; i dic aventurat ja que per un moment he pensat que aquesta elecció podia clarament destrossar el sopar que estava tenint. Com odio els tes de sobre industrial sense gust que es serveixen en una gran majoria dels restaurants ibèrics. Amb aquesta poca confiança ha arribat la meva infusió i el maître m’ha explicat dolçament que procurés treure el te a granel que estava dins de l’aigua calenta passats uns tres minuts per evitar que amargués massa. Ha estat clarament un moment de joia que ha completat un sopar excel·lent i ha confirmat que el restaurant lamar de rico disposa d’aquella sensibilitat pel bon gust dels bons restaurants i per tant és una opció molt recomanable i amb garantia a un preu molt ajustat i raonable.

Finançament passat per aigua

La veritat és que no sóc capaç de superar estupor que em genera diàriament el seguiment de l'actualitat. No importa el tema o assumpte en concret ja que els mateixos es van succeint carmel, rodalies, aeroport, ... i ara l'actual finançament passat per aigua. No crec que la discussió de si cal tirar endavant la interconnexió de xarxes si ha plogut el dia abans sigui un debat que faci tirar endavant al país. Potser és la mala sort d'uns governants que no se n'acaben de sortir i que la canviant i cada dia més sorprenent meteorologia no els ajuda gens ni mica. Ara bé penso que també és el càstig de no prendre decisions amb fermesa i decisions en les quals és creu fins al final i siguin quines en siguin les conseqüències. Què ens depara el futur? De fet la defunció d'un dels magistrats del constitucional sembla que també jugarà el seu paper en els pròxims esdeveniments polítics i tot i que sembla una bona a notícia a priori tinc la certesa que si no va acompanyada de l'esmentada fermesa no ens en sortirem i campanyes institucionals com el som-hi quedaran encara més i més buides de contingut.

Una cita del meu llibre de Sant Jordi

Companys,

Aquest Sant Jordi la empresa per la que treballo em va obsequiar amb un llibre digne d'un yuppie i he tingut la sorpresa de trobar un paràgraf com el que us transcric, paràgraf de contingut tan vàlid per la vida d'un mateix. Sembla francament mentida que aquests tipus d'idees puguin també formar part del món "fertoge", com alguns descriuen, de les empreses.

Esa conversación con el almirante Stockdale permaneció en mi memoria y de hecho ha tenido una gran influencia en mi propio desarrollo. La vida es injusta, algunas veces a nuestro favor otras en contra nuestra. Todos viviremos experiencias decepcionantes y difíciles a lo largo del camino, contratiempos para los que no habrá ninguna "explicación" nadie a quien culpar. Tal vez sea una enfermedad, una herida, un accidente, la pérdida de un ser querido, ser enviado a la guerra o permanecer en un campo de prisioneros durante ocho años. Lo que diferencia a las personas, me enseñó Stockdale, no es la presencia o la ausencia de problemas, sino la forma de hacer frente a las dificultades inevitables de la vida. En el momento de tener que enfrentarse a los desafíos de la vida, la Paradoja de Stockdale (conservar la fe en que al final prevalecerás y hacer frente a los hechos más adversos de tu realidad actual) ha demostrado ser muy importante para superar las dificultades siendo más fuerte y no más débil no sólo en mi caso, sino también el de aquellos que han aprendido la lección y han tratado de aplicarla.

Good to Great, JIM COLLINS

Nacionalisme = ecologisme = estima a la terra

Avui m'han fet una reflexió interessant sobre aquest aspecte i no hi puc estar més d'acord. Crec profundament que el nacionalisme ve d'una estima intensa a la nostra terra i sens dubte com no es pot voler evitar danys irreversibles en la mateixa. Ara bé suposo que les diferències poden sorgir quan es vulguin fer polítiques per fer avançar el país des d'una forma pragmàtica i aquestes topin frontalment amb els que es coneixen com a plataformes ecologistes. Penso que és en aquest punt quan cal emprar arguments tècnicament sòlids per desmuntar una a una totes les pors que s'intenten estendre en tota la opinió pública i des d'una profunda estima a la terra fer progressar el país.

Falten estudiants d'enginyeria!!

Els diaris ens han obsequiat amb aquesta notícia recentment i ens han donat a entendre la gran perocupació que suposa aquest fet per a tothom, fins i tot el conseller Huguet va fer declaracions al respecte. Des del meu punt de vista el problema no és aquest i l'anàlisi que se'n fa és molt curt de mires.

Enginyers a Catalunya:

- N'hi ha forces i la majoria no acaben treballant com a tals.

- Feines de pura gestió econòmica són cada dia els destins més comuns dels enginyers catalans.

- Les carreres d'enginyeria s'associen a capacitat de treball i esforç fet que es valora molt per empreses de consultoria no tècnica amb sous raonablement atractius.

Em pregunto:

- Per què?

- Per què molt enginyers opten per aquest tipus de feines?

- Hi ha feina tecnològicament atractiva i ben pagada a les nostres empreses?

- Quines empreses tenim a Catalunya que requereixin enginyers d'alt nivell tècnic?

Penso que les autoritats s'haurien de plantejar aquestes preguntes ja que formar enginyers en escoles amb laboratoris sempre és més car que formar economistes o gent d'ADE a la central i això és malgastar diners públics. Aquest fet s'agreuja encara més si acabes formant enginyers per treballar com a tals a França, Suïssa, Alemanya ... Si us plau fem una reflexió seriosa quan tractem temes seriosos i estructurals com aquest.